A veure com prova. Això em vaig preguntar quan vaig decidir crear un bloc. Però, no és el mateix decidir que fer, materialitzar els desitjos no em resulta fàcil. Fins i tot, podria dir que depèn del temps. Han passat mesos i he estat incapaç d'escriure, fins avui. Crec que el primer que hauria de fer es presentar-me, almenys per trencar el gel. Em dic Tamara, a un mes de fer 33 anys, catalana per elecció, estudiant de Dret, coquetejo amb la política (d'esquerres i transformadora, com dirien els companys) i estic malalta. Em van diagnosticar fibromialgia fa uns anys, ho porto com puc, com millor sé. Al dolor t'acostumes però, et canvia la vida.
Encara no he decidit de que parlaré al meu bloc. Política idrets, segur. Barrejat amb sentiment i un punt de vista molt particular, el meu. Amb seguretat, parlaré del dia a dia. De les coses que em passen, del que sento. Com he dit abans, tot depèn del temps. La bellesa és l'absència de dolor, com diria Punset, la felicitat l'absència de por. Avui he decidit aparcar la por i començar una nova etapa, en la mesura que em sigui possible, desitjant que les estonetes de felicitat de les que gaudeixo em facin oblidar el dolor i pugui parlar de tot allò que m'importa, m'agrada o m'indigna.
Benvinguts al meu petit món, a veure com prova.
Si et sóc sincera, Tamara, sempre m'han sorprés els blocs sobre tot els blogs de caire personal. Abans escrivíem els nostres Diaris on ens desfogàvem, on expressàvem el què vivíem, el què sentíem, el què pensàvem, quelcom que guardàvem en secret, sovint sota clau. Jo encara ho faig.
ResponEliminaAra passa ben bé al contrari. Ens mostrem en aquest aparador a la vista de molta gent, una mena de Diaris Interactius on ja no escrivim per nosaltres mateixos sinó pels demés. Potser perquè no tenim temps per dedicar-nos els uns als altres, perquè han desaparegut les tertúlies de cafè, la capacitat de diàleg, tranquil o vehement però no agressiu, o perquè estem més sols que mai, no ho sé pas.
“Plantar un árbol, tener un hijo, escribir un libro” era el que s’havia de fer a la vida abans de morir per deixar una empremta del nostre pas per aquest món. Ara en lloc d’escriure un llibre, tenim un blog. Blogo ergo sum.
Els adolescents, amb un cert exhibicionisme dels seus sentiments i les seves emocions, eufòries i depressions, amors i odis. Els polítics per adoctrinar els seus, que ja ho estan prou (n'hi ha alguns d'interessants, espais crítics de veritable debat, és clar), dir el que la seva claca vol sentir, o els que governen per distorsionar, mentir o criticar sense dret a rèplica als que no pensen com ells en lloc d’obrir espais de debat públic i enfrontament de les idees. També hi ha blogs de qui, amb un cert narcisisme, semblen estar per sobre del bé i del mal, poseidors de la veritat absoluta, sentint-se satisfets del què escriuen o del per què escriuen, cofois de tenir persones pendents d’ells, alimentant el seu ego. Els blogs d’empreses, de mitjans de comunicació i els temàtics, són una altra història. Jo em passejo cada dia pels blocs literaris, de llibres, de poesía.
Però aquests espais web també son una oportunitat de bescanviar idees, d'exercir la llibertat d’expressió tan malmesa darrerament, l'única manera de ser “profeta en la teva terra”, probablement per què no podem ser-ho en realitat.
Sigui com sigui, aquests “quaderns de bitàcola”, malgrat que en general tenen poques o nul•les entrades de comentaris, s’han convertit en una forma de conversa “no presencial”, creen una certa afició, donen peu a que alguns es puguin expressar des de l’anonimat -sinó segurament no ho farien.
Jo que viatgo molt per la blogosfera trobo cada dia més blogs interessantíssims, molt actuals i ben elaborats.
Estic convençuda que el teu ho serà. ENDAVANT!