Dia internacional contra la violència de gènere

M'estalviaré la meva opinió personal, per descomptat que no vull més mortes a mans dels seus antics amors. Però tampoc, més denúncies falses que desvirtualitzen , perverteixen, tots els esforços que és fan per a una millor protecció de les víctimes reals.

Prostitució: Aquí i ara, què fem?

Un mes i mig de fer i desfer, fins l'últim moment no teniem tots els ponents confirmats però, en contra de tot pronòstic, el passat 10 de novembre fan organitzar la nostra petita contribució al tema de moda: La prostitució. Sí , de putes voluntàries anava la cosa. Vam passar de puntetes per les altres xacres vincul.lades. La majoria d'elles són delictes. Què en penso jo és irrellevant... però alguna cosa s'ha de fer, regular o abolir, o fer veure que no passa res i continuar com estem, o implementar les "zones vermelles" (que lleig). Bé, sigui com sigui, la pluralitat a la nostra taula brillava per la seva absència. Els ponents, de l'àmbit sindical, polític i intelectual, van coincidir en que la millor solució a la problemàtica passa per la seva regulació jurídica... expressa i urgent, afegeixo.

Ja està bé de mirar cap a un altre costat. D'una vegada per totes, deixem de banda les falses morals i posem-nos a treballar en favor del col.lectiu de prostitutes (homes i dones) que exerceixen aquesta professió de manera voluntària. Si la nostra llibertat acaba on comença la de l' altre, quin problema hi ha si algú tria, lliurament, vendre el seu sexe?

Aquest hauria de ser el punt de sortida. La llibertat personal de poder triar que fem amb el nostre cos, com ho fem i quan cobrem... en cas de que es vulgui fer, només hauria de formar part de la nostra esfera personal. No s'admeten ingerències.

De la presència dels companys, bé, millor no parlem. Brillava per la seva absència, també. Gràcies als que vau venir, de la vella escola que saben que quan toca, toca. I també, als amics que ens vau acompanyar. Gràcies!

La maria de l'Obama

Hem de donar les gràcies al nostre flamant Premi Nobel de la Pau... està fet un crack. Ara resulta que, a més a més, optarà al proper de Medicina. Sí, potser exagero... mea culpa, però resulta que si sense fer res per la pau al món li donen el guardó que passarà ara que legalitza la marihuana medicinal al seu país? Un altre, segur! Però aquest cop per consum... vull dir, per actes consumats. Res de paraules buides de pràctica, aquest cop se l'ha guanyat.

La Pau continua sent una expectativa, un somni per a molts, una necessitat per la majoria. Però almenys, els malalts crònics nortamericans, l'esperaran sense ser detinguts per intentar pal.liar el seu dolor amb mètodes alternatius i naturals. Llevat que ho facin fora de casa: fumar, encara que sigui sense amanir, a la via pública sí està sancionat.

Ara, només ens cal, que els nostres polítics en prenguin exemple i optin també al Nobel en Medicina. I al de la Pau que més falta ens fa!

Eso y unas cuantas cosas más...

Moviments socials al Vallès Oriental...

Acabem d'estrenar una pàgina pública al Facebook: Moviments socials al Vallès Oriental. Es tracta d'un petit projecte per tal de poder conèixer de primera mà els diferents conflictes territorials que ens afecten, quines són les nostres inquietuts, la nostra realitat.

Una passa endavant, petita i humil, que pretén servir de punt de trobada dels ciutadans, les associacions i entitats del territori, la nostra organització ecosocialista i la resta d'agents socials que vulguin incorporar-se al diàleg per poder detectar i solucionar els problemes que ens afectin com a comarca.

Salut i bona feina!

12 d'octubre: res a celebrar!

Introducción:

Ciento veinte millones de niños en el centro de la tormenta

La división internacional del trabajo consiste en que unos países se especializan en ganar y otros en perder. Nuestra comarca del mundo, que hoy llamamos América Latina, fue precoz: se especializó en perder desde los remotos tiempos en que los europeos del Renacimiento se abalanzaron a través del mar y le hundieron los dientes en la garganta. Pasaron los siglos y América Latina perfeccionó sus funciones. Este ya no es el reino de las maravillas donde la realidad derrotaba a la fábula y la imaginación era humillada por los trofeos de la conquista, los yacimientos de oro y las montañas de plata. Pero la región sigue trabajando de sirvienta. Continúa existiendo al servicio de las necesidades ajenas, como fuente y reserva del petróleo y el hierro, el cobre y la carne, las frutas y el café, las materias primas y los alimentos con destino a los países ricos que ganan. consumiéndolos, mucho más de lo que América Latina gana produciéndolos. Son mucho más altos los impuestos que cobran los compradores que los precios que reciben los vendedores; y al fin y al cabo, como declaró en julio de 1968 Covey T. Oliver, coordinador de la Alianza para el Progreso, «hablar de precios justos en la actualidad es un concepto medieval. Estamos en plena época de la libre comercialización … » Cuanta más libertad se otorga a los negocios, más cárceles se hace necesario construir para quienes padecen los negocios. Nuestros sistemas de inquisidores y verdugos no sólo funcionan para el mercado externo dominante; proporcionan también caudalosos manantiales de ganancias que fluyen de los empréstitos y las inversiones extranjeras en los mercados internos dominados. «Se ha oído hablar de concesiones hechas por América Latina al capital extranjero, pero no de concesiones hechas por los Estados Unidos al capital de otros países…» Es que nosotros no damos concesiones», advertía, allá por 1913, el presidente norteamericano Woodrow Wilson. Él estaba seguro: «Un país -decía- es poseído y dominado por el capital que en él se haya invertido». Y tenía razón. Por el camino hasta perdimos el derecho de llamarnos americanos, aunque los haitianos y los cubanos ya habían asomado a la historia, como pueblos nuevos, un siglo antes de que los peregrinos del Mayflower se establecieran en las costas de Plymouth. Ahora América es, para el mundo, nada más que los Estados Unidos: nosotros habitamos, a lo sumo, una sub América, una América de segunda clase, de nebulosa identificación.

Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha trasmutado siempre en capital europeo o, más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos. El modo de producción y la estructura de clases de cada lugar han sido sucesivamente determinados, desde fuera, por su incorporación al engranaje universal del capitalismo. A cada cual se le ha asignado una función, siempre en beneficio del desarrollo de la metrópoli extranjera de turno, y se ha hecho infinita la cadena de las dependencias sucesivas, que tiene mucho más de dos eslabones, y que por cierto también comprende, dentro de América Latina, la opresión de los países pequeños por sus vecinos mayores y, fronteras adentro de cada país, la explotación que las grandes ciudades y los puertos ejercen sobre sus fuentes internas de víveres y mano de obra.

L'incombustible afer Millet

El resó mediàtic que està prenent l'afer Millet ens té ben distrets. Acaben d'aixecar el secret de sumari, quin ensurt, ens trobem davant d'un dels majors escàndols de la societat catalana dels últims anys: milions d'euros han estat apropiats de les arques del del Palau. Almenys hem descobert qui tenia els billets morats!... És tema de ràdio, telenoticies i tertúlies, conversa de sobretaula i amb els companys de feina, a les cues del supermecat, al bus, metro i cues del metge. La indignació és tant gran que ho impregna tot de vergonya al.liena, ràbia continguda i decepció. També de certa por per part de tots aquells prohoms de la nostra societat civil que han mirat cap a un altre cantó, de tots aquells implicats i beneficiats de les pràctiques del Pillet, com ja se l'anomena. Diumenge m'han convidat a un concert de Tchaikovsky desitjo que l'esperit del Palau continuï intacte, a veure com prova.

Però, melancolismes al marge, quin és realment el problema em pregunto jo. S'ha comés un delicte amb grans connoctacions patriòtiques, això sí, però té solució. La justícia s'encarregarà. Els danys morals seran irreparables però l'abús de confiança trobarà el seu càstig penal i social. Punt i pilota, passem a un altre tema. Igualment, d'aqui res no serà el tema de moda. S'haurà enterrat, conscientment, sota un munt de noves decepcions, futbol, corrupció partidista, pors col.lectives, hipotètiques pandèmies i crisi financera. Qualsevol cosa és vàlida, la qüestió primordial és que estiguem distrets. I no en el sentit més lúdic de la paraula sinó, que no siguem conscients de quins són els veritables problemes que ens haurien de preocupar.

Sense comentaris, no cal...

La meva petita revolució

Ahir, mig en broma, em van dir que era una "ciberplasta, pseudorevolucionària i ecocuentista". Reconec que no em va fer gaire gràcia però, obviament, no podem agradar a tothom. A mida que van passant els anys, si tenim sort, ens anem trobant més còmodes en la nostra pell... cadascú com pot o millor sap. D'altres, mai. No és el meu cas.

Fa uns quants dies vaig escoltar a en Sebastià Serrano a una entrevista a la qual deia que qui inverteix part del seu temps a activitats socials és més feliç. Li dono la raó. A mi, dedicar-me a la política, en els termes tant limitats que ho faig, em fa sentir útil i de retruc feliç. Durant molt temps la única raó que tenia per aixecar-me del llit era passejar les meves gosses, la medicació i el dolor no em permetia fer gaire cosa més... llevat de tancar-me a casa i deixar , poc a poc, de ser jo mateixa. M'estava deixant morir en vida: no podia anar a la Facultat, no podia treballar i ni tan sols vestir-me sola. Com us dic, l'oportunitat que m'han donat a ICV em va fer despertar totes aquelles inquietuds que estaven adormides, tot allò que volia ser es va convertir en una odissea el dia que em van diagnosticar Fibromiàlgia. Poc a poc he aixecat cap, he renunciat a tantes coses en els últims anys que el fet d'haver d'anar a una reunió, manifestació o qualsevol tipus d'acte, si les meves condicions físiques del dia en concret m'ho permeten, em tornen a la vida. Sóc la responsable de Moviments socials al Vallès Oriental, ecocuentista per alguns però orgullosa de ser-ho. Milito al partit que més còmoda em fa trobar amb la meva ideologia, per descomptat que no estic d'acord amb tot el que es fa o es diu però, en la seva globalitat n'estic satisfeta. Estic encantada pel fet que un partit d'esquerres porti la conselleria d'Interior, aquesta va ser la raó principal de la meva adhesió al partit. No em penedeixo, en cap moment ho faré... són moltes les coses que s'han millorat i molta la feina per fer.

Ciberplasta, potser, depèn de qui ho digui. Realment tinc molt temps lliure... hi ha dies que no puc fer res més que estar per casa. Internet i les seves possibilitats ha estat un gran descobriment, una distracció que no requereix cap esforç físic, tot i que hi ha moments que em costa escriure i mantenir-me concentrada, en dies dolents és una via d'escapament del patiment i la solitud. He conegut a grans persones, ara grans amics, que m'han recolzat en tot moment, que m'animen a presentar-me als exàmens, que es preocupen si no en saben res de mi en dies, riuen amb les meves bromes, ploren pel meu dolor.

La revolució que intento fer, en primer terme, és interior. Apendre a viure amb la col.lecció de malalties i intolèrancies que m'ha portat de regal la Fibromiàlgia no és gens fàcil. Incompresa la majoria de vegades, intento créixer com a persona. La col.lectivitat, la revolució global, no és possible si, prèviament, com a individus no som capaços de donar un pas enllà. Així funciona la nostra evolució com a espècie, algú va demostrar que es podien canviar les coses i la resta el va seguir. Per la part que em toca ho estic aconseguint, dia a dia, estic orgullosa de la dona en que m'estic convertint i de tot lo bo que m'arriba per la meva actuació. Pseudorevolucionària, potser, de sofà, portàtil i manteta sobre les cames... però en definitiva, una persona que es preocupa pels mals que estan destruint la nostra societat, la nostra natura i els pocs valor humans, que no morals, que ens queden. Namasté!

A propòsit d'Arenys de Munt

Diumenge passat em vaig deixar caure per Arenys... no per anar a la platja ,sinó per observar com es portava a terme el referèndum, no vinculant, per la independència de Catalunya i la mini-manifestació feixista autoritzada a la població. Ambdues demostracions democràtiques es van dur a terme de manera correcta: la primera, en un ambient festiu i de cordialitat difícil de veure en els temps que corren, tot un exemple a seguir; la segona, amb un fort dispositiu policial (terrestre i aeri) i també social, erem molts els que els "acompanyavem". De fet, semblava més un permís carcelari que no pas una manifestació: Baixar de l'autocar, cantar el Cara al Sol a la plaça de l'esglèsia, pujar a l'autocar i esperar per marxar. M'alegro, no ho negaré! No sé què feien allà, més que provocar i buscar brega. Em reconforta dir que no ho van aconseguir, tot va ser com havia de ser: una festivitat democràtica amb cants, concerts, passejades familiars per la sorra de la riera i menjar per tothom (menys per mi, que no puc amb el gluten).

La decisió d'escriure aquest bloc ve donada per una conversa que vaig tenir ahir amb un gran senyor, de 78 anys, que m'explicava que es va prometre fa anys que mai més tornaria a votar. Continua diguent que no ho farà (llevat, si a la llista hi sortís jo!) per el gran desencís polític que viu fa temps. Ara, em va dir, per la independència de la meva terra hi aniria, si calgués, de genolls!! Després vam estar parlant de la seva infantesa a un camp de concentració al sur de França, de la separació de tota la seva família, de la presó, de la gana que van passar... només, per ser catalans. Em va emocionar. De fet, la majoria de gent que voltava per la riera el 13-S eren força madurets, per no dir que en els anys finals de la seva vida, i només feien que repetir que mai s'havien imaginat que arribaria el dia en que poguessin dir la seva en aquest tema. Encara que no vinculi a l'Estat, encara que no sigui el desig de tothom, encara que el seu passaport continuï siguent del Regne d'Espanya per uns quants anys més... la felicitat momentània es veia als ulls, en la manera de caminar, de riure. Aquesta gent de guerra i post-guerra que ha patit tant i tant, tan de bo nosaltres no ho visquem mai, em va recordar la importància d'estimar la terra.

Per tot això, i per més coses que ara no venen al cas, només em resta agrair a l'organització per la bona feina, als participants i acompanyants per el seu civisme i a l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Mora, per rebre'ns al seu poble, emocionat per la nostra presència, tot i que la meva era en termes particulars i no polítics.

Gràcies a tots i fins la propera!

Intel.ligència ecològica

Aquesta tarda ha caigut a les meves mans una entrevista feta a Daniel Goleman, investigador, psicòleg i escriptor. La revista Time destaca el seu últim llibre com una de les “10 maneres de canviar el món”, segons ell, la majoria de productes que estan etiquetats com a “verds” estan molt lluny de ser realment ecològics i sostenibles.

I què és la intel.ligència ecològica, ens preguntem. Doncs no és res més que aplicar els nostres coneixements sobre els efectes de l'activitat humana per aconseguir un menor impacte al medi ambient, és a dir, viure d'una manera molt més sostenible. Ser conscients de les conseqüències negatives que comporta els nostres hàbits de consum i, qui sap, potser d'aquesta manera fer una passa endavant en el nostre model productiu.

L'eina bàsica és la informació. Com més en tinguem dels efectes de cada producte sobre el planeta més responsable serà la nostra tria. A aquesta informació, l'autor l'anomena “transparència radical” i es tracta, simplement, de facilitar al consumidor la informació indispensable d'un producte: fabricació, distribució i destí final. El fet d'estar ben informats ens atorga poder, això és de calaix. Poder triar què volem consumir i com volem que es fabriqui, no comprant els productes que vagin en contra dels nostres principis, ens permetria corretgir de manera gradual el mercat unint els interessos de les empreses (benefici capitalista) amb els valors del consumidor (ecologia, salut, etc.). Si més no, el destí final de tot producte és cobrir les necessitats bàsiques de les persones... doncs res, en plena orgia consumista com en la que vivim ja va sent hora que diguem la nostra. Siguem solidaris amb les generacions futures i exigim una producció responsable, la terra no és nostre només la gaudim en prèstec. Namasté!

Una que s'indigna

Al final, tornar a escriure, m'ha costat més del que pensava... i no serà per idees. La tardor es presenta moguda, calenta per ser més precís. Als problemes econòmics que pateix gran part de la ciutadania, buscats en moltes ocasions, li hem de sumar el clima crispat en clau política, futbolera i, fins i tot, social. Sí, la gran família que conforma la raça humana està malalta. Malalta, amb possibilitat de cura, però que resta pel moment insensible davant el patiment, la mort i la solitud dels altres. Sobretot d'aquells "altres" per els quals la seva crisi no és econòmico-existencial sinó vital.

Reconec que em decepciona l'ésser humà amb molta facilitat i cada dia, dels molts que han passat desde el primer -i únic- post que he publicat, he tingut alguna que altre oportunitat per deixar-ho palès. Fa uns dies comentava al Facebook (sí, jo també he picat) lo indignada que em sentia, no només com a dona, en veure que a l'Afganistan el govern havia arribat a la conclusió que per assegurar-se un grapat de vots dels sectors més conservadors només havien de malmetre una mica més, si és possible, els drets de les dones del seu país. Com si no en tinguessin prou amb viure engarjolades sota la burka i sobreviure aun país en guerra, il.legítima, desde fa vuit anys. Ara, per llei, se les podrà deixar sense menjar si es neguen a intimar amb els seus marids (amos, en sentit estricte) i hauran de demanar-li als mateixos permís si volen sortir de casa. A l'Afganistan el NO de la dona es paga amb gana, la víctima és la castigada i el violador , perquè això és qui obliga a mantenir relacions sexuals no consentides, és l'executor del càstig.

Per desgràcia, com quelcom natural, encara hi ha llocs al món on les dones són humiliades, maltractades, violades, mutilades i assassinades pels seus companys amb total impunitat i amb el beneplàcit dels altres mascles. Aquest és un mal que afecta també a la societat que es creu més civilitzada però, almenys, cometre aquestes barbàries no està emparat per llei (a alguns països occidentals, fa pocs anys).

A veure com prova.

A veure com prova. Això em vaig preguntar quan vaig decidir crear un bloc. Però, no és el mateix decidir que fer, materialitzar els desitjos no em resulta fàcil. Fins i tot, podria dir que depèn del temps. Han passat mesos i he estat incapaç d'escriure, fins avui. Crec que el primer que hauria de fer es presentar-me, almenys per trencar el gel. Em dic Tamara, a un mes de fer 33 anys, catalana per elecció, estudiant de Dret, coquetejo amb la política (d'esquerres i transformadora, com dirien els companys) i estic malalta. Em van diagnosticar fibromialgia fa uns anys, ho porto com puc, com millor sé. Al dolor t'acostumes però, et canvia la vida.

Encara no he decidit de que parlaré al meu bloc. Política idrets, segur. Barrejat amb sentiment i un punt de vista molt particular, el meu. Amb seguretat, parlaré del dia a dia. De les coses que em passen, del que sento. Com he dit abans, tot depèn del temps. La bellesa és l'absència de dolor, com diria Punset, la felicitat l'absència de por. Avui he decidit aparcar la por i començar una nova etapa, en la mesura que em sigui possible, desitjant que les estonetes de felicitat de les que gaudeixo em facin oblidar el dolor i pugui parlar de tot allò que m'importa, m'agrada o m'indigna.

Benvinguts al meu petit món, a veure com prova.