Al final, tornar a escriure, m'ha costat més del que pensava... i no serà per idees. La tardor es presenta moguda, calenta per ser més precís. Als problemes econòmics que pateix gran part de la ciutadania, buscats en moltes ocasions, li hem de sumar el clima crispat en clau política, futbolera i, fins i tot, social. Sí, la gran família que conforma la raça humana està malalta. Malalta, amb possibilitat de cura, però que resta pel moment insensible davant el patiment, la mort i la solitud dels altres. Sobretot d'aquells "altres" per els quals la seva crisi no és econòmico-existencial sinó vital.
Reconec que em decepciona l'ésser humà amb molta facilitat i cada dia, dels molts que han passat desde el primer -i únic- post que he publicat, he tingut alguna que altre oportunitat per deixar-ho palès. Fa uns dies comentava al Facebook (sí, jo també he picat) lo indignada que em sentia, no només com a dona, en veure que a l'Afganistan el govern havia arribat a la conclusió que per assegurar-se un grapat de vots dels sectors més conservadors només havien de malmetre una mica més, si és possible, els drets de les dones del seu país. Com si no en tinguessin prou amb viure engarjolades sota la burka i sobreviure aun país en guerra, il.legítima, desde fa vuit anys. Ara, per llei, se les podrà deixar sense menjar si es neguen a intimar amb els seus marids (amos, en sentit estricte) i hauran de demanar-li als mateixos permís si volen sortir de casa. A l'Afganistan el NO de la dona es paga amb gana, la víctima és la castigada i el violador , perquè això és qui obliga a mantenir relacions sexuals no consentides, és l'executor del càstig.
Per desgràcia, com quelcom natural, encara hi ha llocs al món on les dones són humiliades, maltractades, violades, mutilades i assassinades pels seus companys amb total impunitat i amb el beneplàcit dels altres mascles. Aquest és un mal que afecta també a la societat que es creu més civilitzada però, almenys, cometre aquestes barbàries no està emparat per llei (a alguns països occidentals, fa pocs anys).
Reconec que em decepciona l'ésser humà amb molta facilitat i cada dia, dels molts que han passat desde el primer -i únic- post que he publicat, he tingut alguna que altre oportunitat per deixar-ho palès. Fa uns dies comentava al Facebook (sí, jo també he picat) lo indignada que em sentia, no només com a dona, en veure que a l'Afganistan el govern havia arribat a la conclusió que per assegurar-se un grapat de vots dels sectors més conservadors només havien de malmetre una mica més, si és possible, els drets de les dones del seu país. Com si no en tinguessin prou amb viure engarjolades sota la burka i sobreviure aun país en guerra, il.legítima, desde fa vuit anys. Ara, per llei, se les podrà deixar sense menjar si es neguen a intimar amb els seus marids (amos, en sentit estricte) i hauran de demanar-li als mateixos permís si volen sortir de casa. A l'Afganistan el NO de la dona es paga amb gana, la víctima és la castigada i el violador , perquè això és qui obliga a mantenir relacions sexuals no consentides, és l'executor del càstig.
Per desgràcia, com quelcom natural, encara hi ha llocs al món on les dones són humiliades, maltractades, violades, mutilades i assassinades pels seus companys amb total impunitat i amb el beneplàcit dels altres mascles. Aquest és un mal que afecta també a la societat que es creu més civilitzada però, almenys, cometre aquestes barbàries no està emparat per llei (a alguns països occidentals, fa pocs anys).
Un cop més les falses democràcies liberals que no cerca més que el seu benefici propi i és passen els drets humans pel forro dels capricis. Darrera d´una idea tan noble com la democràcia i fer caure un estat teòcrata feudal no hi ha mes que el control de les riqueses d´un país. Ja ho deia Rosa Luxemburg " socialisme o barbàrie".
ResponEliminaFelicitats per donar vida al blog.......