20 de setembre 2009
19 de setembre 2009
La meva petita revolució
Ahir, mig en broma, em van dir que era una "ciberplasta, pseudorevolucionària i ecocuentista". Reconec que no em va fer gaire gràcia però, obviament, no podem agradar a tothom. A mida que van passant els anys, si tenim sort, ens anem trobant més còmodes en la nostra pell... cadascú com pot o millor sap. D'altres, mai. No és el meu cas.
Fa uns quants dies vaig escoltar a en Sebastià Serrano a una entrevista a la qual deia que qui inverteix part del seu temps a activitats socials és més feliç. Li dono la raó. A mi, dedicar-me a la política, en els termes tant limitats que ho faig, em fa sentir útil i de retruc feliç. Durant molt temps la única raó que tenia per aixecar-me del llit era passejar les meves gosses, la medicació i el dolor no em permetia fer gaire cosa més... llevat de tancar-me a casa i deixar , poc a poc, de ser jo mateixa. M'estava deixant morir en vida: no podia anar a la Facultat, no podia treballar i ni tan sols vestir-me sola. Com us dic, l'oportunitat que m'han donat a ICV em va fer despertar totes aquelles inquietuds que estaven adormides, tot allò que volia ser es va convertir en una odissea el dia que em van diagnosticar Fibromiàlgia. Poc a poc he aixecat cap, he renunciat a tantes coses en els últims anys que el fet d'haver d'anar a una reunió, manifestació o qualsevol tipus d'acte, si les meves condicions físiques del dia en concret m'ho permeten, em tornen a la vida. Sóc la responsable de Moviments socials al Vallès Oriental, ecocuentista per alguns però orgullosa de ser-ho. Milito al partit que més còmoda em fa trobar amb la meva ideologia, per descomptat que no estic d'acord amb tot el que es fa o es diu però, en la seva globalitat n'estic satisfeta. Estic encantada pel fet que un partit d'esquerres porti la conselleria d'Interior, aquesta va ser la raó principal de la meva adhesió al partit. No em penedeixo, en cap moment ho faré... són moltes les coses que s'han millorat i molta la feina per fer.
Ciberplasta, potser, depèn de qui ho digui. Realment tinc molt temps lliure... hi ha dies que no puc fer res més que estar per casa. Internet i les seves possibilitats ha estat un gran descobriment, una distracció que no requereix cap esforç físic, tot i que hi ha moments que em costa escriure i mantenir-me concentrada, en dies dolents és una via d'escapament del patiment i la solitud. He conegut a grans persones, ara grans amics, que m'han recolzat en tot moment, que m'animen a presentar-me als exàmens, que es preocupen si no en saben res de mi en dies, riuen amb les meves bromes, ploren pel meu dolor.
La revolució que intento fer, en primer terme, és interior. Apendre a viure amb la col.lecció de malalties i intolèrancies que m'ha portat de regal la Fibromiàlgia no és gens fàcil. Incompresa la majoria de vegades, intento créixer com a persona. La col.lectivitat, la revolució global, no és possible si, prèviament, com a individus no som capaços de donar un pas enllà. Així funciona la nostra evolució com a espècie, algú va demostrar que es podien canviar les coses i la resta el va seguir. Per la part que em toca ho estic aconseguint, dia a dia, estic orgullosa de la dona en que m'estic convertint i de tot lo bo que m'arriba per la meva actuació. Pseudorevolucionària, potser, de sofà, portàtil i manteta sobre les cames... però en definitiva, una persona que es preocupa pels mals que estan destruint la nostra societat, la nostra natura i els pocs valor humans, que no morals, que ens queden. Namasté!
Fa uns quants dies vaig escoltar a en Sebastià Serrano a una entrevista a la qual deia que qui inverteix part del seu temps a activitats socials és més feliç. Li dono la raó. A mi, dedicar-me a la política, en els termes tant limitats que ho faig, em fa sentir útil i de retruc feliç. Durant molt temps la única raó que tenia per aixecar-me del llit era passejar les meves gosses, la medicació i el dolor no em permetia fer gaire cosa més... llevat de tancar-me a casa i deixar , poc a poc, de ser jo mateixa. M'estava deixant morir en vida: no podia anar a la Facultat, no podia treballar i ni tan sols vestir-me sola. Com us dic, l'oportunitat que m'han donat a ICV em va fer despertar totes aquelles inquietuds que estaven adormides, tot allò que volia ser es va convertir en una odissea el dia que em van diagnosticar Fibromiàlgia. Poc a poc he aixecat cap, he renunciat a tantes coses en els últims anys que el fet d'haver d'anar a una reunió, manifestació o qualsevol tipus d'acte, si les meves condicions físiques del dia en concret m'ho permeten, em tornen a la vida. Sóc la responsable de Moviments socials al Vallès Oriental, ecocuentista per alguns però orgullosa de ser-ho. Milito al partit que més còmoda em fa trobar amb la meva ideologia, per descomptat que no estic d'acord amb tot el que es fa o es diu però, en la seva globalitat n'estic satisfeta. Estic encantada pel fet que un partit d'esquerres porti la conselleria d'Interior, aquesta va ser la raó principal de la meva adhesió al partit. No em penedeixo, en cap moment ho faré... són moltes les coses que s'han millorat i molta la feina per fer.
Ciberplasta, potser, depèn de qui ho digui. Realment tinc molt temps lliure... hi ha dies que no puc fer res més que estar per casa. Internet i les seves possibilitats ha estat un gran descobriment, una distracció que no requereix cap esforç físic, tot i que hi ha moments que em costa escriure i mantenir-me concentrada, en dies dolents és una via d'escapament del patiment i la solitud. He conegut a grans persones, ara grans amics, que m'han recolzat en tot moment, que m'animen a presentar-me als exàmens, que es preocupen si no en saben res de mi en dies, riuen amb les meves bromes, ploren pel meu dolor.
La revolució que intento fer, en primer terme, és interior. Apendre a viure amb la col.lecció de malalties i intolèrancies que m'ha portat de regal la Fibromiàlgia no és gens fàcil. Incompresa la majoria de vegades, intento créixer com a persona. La col.lectivitat, la revolució global, no és possible si, prèviament, com a individus no som capaços de donar un pas enllà. Així funciona la nostra evolució com a espècie, algú va demostrar que es podien canviar les coses i la resta el va seguir. Per la part que em toca ho estic aconseguint, dia a dia, estic orgullosa de la dona en que m'estic convertint i de tot lo bo que m'arriba per la meva actuació. Pseudorevolucionària, potser, de sofà, portàtil i manteta sobre les cames... però en definitiva, una persona que es preocupa pels mals que estan destruint la nostra societat, la nostra natura i els pocs valor humans, que no morals, que ens queden. Namasté!
16 de setembre 2009
A propòsit d'Arenys de Munt
Diumenge passat em vaig deixar caure per Arenys... no per anar a la platja ,sinó per observar com es portava a terme el referèndum, no vinculant, per la independència de Catalunya i la mini-manifestació feixista autoritzada a la població. Ambdues demostracions democràtiques es van dur a terme de manera correcta: la primera, en un ambient festiu i de cordialitat difícil de veure en els temps que corren, tot un exemple a seguir; la segona, amb un fort dispositiu policial (terrestre i aeri) i també social, erem molts els que els "acompanyavem". De fet, semblava més un permís carcelari que no pas una manifestació: Baixar de l'autocar, cantar el Cara al Sol a la plaça de l'esglèsia, pujar a l'autocar i esperar per marxar. M'alegro, no ho negaré! No sé què feien allà, més que provocar i buscar brega. Em reconforta dir que no ho van aconseguir, tot va ser com havia de ser: una festivitat democràtica amb cants, concerts, passejades familiars per la sorra de la riera i menjar per tothom (menys per mi, que no puc amb el gluten).
La decisió d'escriure aquest bloc ve donada per una conversa que vaig tenir ahir amb un gran senyor, de 78 anys, que m'explicava que es va prometre fa anys que mai més tornaria a votar. Continua diguent que no ho farà (llevat, si a la llista hi sortís jo!) per el gran desencís polític que viu fa temps. Ara, em va dir, per la independència de la meva terra hi aniria, si calgués, de genolls!! Després vam estar parlant de la seva infantesa a un camp de concentració al sur de França, de la separació de tota la seva família, de la presó, de la gana que van passar... només, per ser catalans. Em va emocionar. De fet, la majoria de gent que voltava per la riera el 13-S eren força madurets, per no dir que en els anys finals de la seva vida, i només feien que repetir que mai s'havien imaginat que arribaria el dia en que poguessin dir la seva en aquest tema. Encara que no vinculi a l'Estat, encara que no sigui el desig de tothom, encara que el seu passaport continuï siguent del Regne d'Espanya per uns quants anys més... la felicitat momentània es veia als ulls, en la manera de caminar, de riure. Aquesta gent de guerra i post-guerra que ha patit tant i tant, tan de bo nosaltres no ho visquem mai, em va recordar la importància d'estimar la terra.
Per tot això, i per més coses que ara no venen al cas, només em resta agrair a l'organització per la bona feina, als participants i acompanyants per el seu civisme i a l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Mora, per rebre'ns al seu poble, emocionat per la nostra presència, tot i que la meva era en termes particulars i no polítics.
Gràcies a tots i fins la propera!
La decisió d'escriure aquest bloc ve donada per una conversa que vaig tenir ahir amb un gran senyor, de 78 anys, que m'explicava que es va prometre fa anys que mai més tornaria a votar. Continua diguent que no ho farà (llevat, si a la llista hi sortís jo!) per el gran desencís polític que viu fa temps. Ara, em va dir, per la independència de la meva terra hi aniria, si calgués, de genolls!! Després vam estar parlant de la seva infantesa a un camp de concentració al sur de França, de la separació de tota la seva família, de la presó, de la gana que van passar... només, per ser catalans. Em va emocionar. De fet, la majoria de gent que voltava per la riera el 13-S eren força madurets, per no dir que en els anys finals de la seva vida, i només feien que repetir que mai s'havien imaginat que arribaria el dia en que poguessin dir la seva en aquest tema. Encara que no vinculi a l'Estat, encara que no sigui el desig de tothom, encara que el seu passaport continuï siguent del Regne d'Espanya per uns quants anys més... la felicitat momentània es veia als ulls, en la manera de caminar, de riure. Aquesta gent de guerra i post-guerra que ha patit tant i tant, tan de bo nosaltres no ho visquem mai, em va recordar la importància d'estimar la terra.
Per tot això, i per més coses que ara no venen al cas, només em resta agrair a l'organització per la bona feina, als participants i acompanyants per el seu civisme i a l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Mora, per rebre'ns al seu poble, emocionat per la nostra presència, tot i que la meva era en termes particulars i no polítics.
Gràcies a tots i fins la propera!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
