16 de setembre 2009

A propòsit d'Arenys de Munt



Diumenge passat em vaig deixar caure per Arenys... no per anar a la platja ,sinó per observar com es portava a terme el referèndum, no vinculant, per la independència de Catalunya i la mini-manifestació feixista autoritzada a la població. Ambdues demostracions democràtiques es van dur a terme de manera correcta: la primera, en un ambient festiu i de cordialitat difícil de veure en els temps que corren, tot un exemple a seguir; la segona, amb un fort dispositiu policial (terrestre i aeri) i també social, erem molts els que els "acompanyavem". De fet, semblava més un permís carcelari que no pas una manifestació: Baixar de l'autocar, cantar el Cara al Sol a la plaça de l'esglèsia, pujar a l'autocar i esperar per marxar. M'alegro, no ho negaré! No sé què feien allà, més que provocar i buscar brega. Em reconforta dir que no ho van aconseguir, tot va ser com havia de ser: una festivitat democràtica amb cants, concerts, passejades familiars per la sorra de la riera i menjar per tothom (menys per mi, que no puc amb el gluten).

La decisió d'escriure aquest bloc ve donada per una conversa que vaig tenir ahir amb un gran senyor, de 78 anys, que m'explicava que es va prometre fa anys que mai més tornaria a votar. Continua diguent que no ho farà (llevat, si a la llista hi sortís jo!) per el gran desencís polític que viu fa temps. Ara, em va dir, per la independència de la meva terra hi aniria, si calgués, de genolls!! Després vam estar parlant de la seva infantesa a un camp de concentració al sur de França, de la separació de tota la seva família, de la presó, de la gana que van passar... només, per ser catalans. Em va emocionar. De fet, la majoria de gent que voltava per la riera el 13-S eren força madurets, per no dir que en els anys finals de la seva vida, i només feien que repetir que mai s'havien imaginat que arribaria el dia en que poguessin dir la seva en aquest tema. Encara que no vinculi a l'Estat, encara que no sigui el desig de tothom, encara que el seu passaport continuï siguent del Regne d'Espanya per uns quants anys més... la felicitat momentània es veia als ulls, en la manera de caminar, de riure. Aquesta gent de guerra i post-guerra que ha patit tant i tant, tan de bo nosaltres no ho visquem mai, em va recordar la importància d'estimar la terra.

Per tot això, i per més coses que ara no venen al cas, només em resta agrair a l'organització per la bona feina, als participants i acompanyants per el seu civisme i a l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Mora, per rebre'ns al seu poble, emocionat per la nostra presència, tot i que la meva era en termes particulars i no polítics.

Gràcies a tots i fins la propera!

4 comentaris:

  1. No vull entrar a comentar-te una altra vegada el que penso d’aquest “referéndum no vinculant” (curiosa definició) sinó vull fer-ho de la teva frase “passar la infantesa a un camp de concentració al sur de França, de la separació de tota la seva familia, de la presó, de la gana que van passar... només, per ser catalans”
    Tan sols volia puntualitzar que el fet de ser català no va portar ningú a l’exili. Va ser la condició de republicans (comunistes, socialistes, sindicalistes, anarquistes etc)la que va empenyer famílies senceres a creuar la frontera intentan salvar la seva vida amenaçada per les seves idees.

    Milers d’exiliats republicans van passar pels camps d’internament francesos al 1939, Tamara. Uns 250.000 segons la “Historia de la deportación de los republicanos”

    http://www.exiliados.org/paginas/Campanas/historia_Deportacion.htm

    Deportats de tot l’Estat espanyol van passar per camps francesos, pel treball forçat i,finalment, pels camps de concentració. El 22 % dels deportats eren catalans, el 18% procedia d’Andalusia, el 12% d’Aragó, i el 10 % venia de Castilla-La Mancha.
    Només el 37% dels espanyols deportats van ser alliberats, mentre que el 59% va morir i el 4% es van donar per desapareguts.

    ResponElimina
  2. Pel sol fet d´ésser catalans és cert que ningú va anar a l´exili, però si exercies de català si que ho portaves malament, recordem aquella trista frase de " perro catalan, habla en cristiano".
    Molta gent va anar a l´exili i cap era mes que l´altre, tots tenen la meva admiració per la dignitat en que varen defensar la llibertat.
    Ah Victòria del vell que parla la Tamara el conec molt bé, a ell i la seva historia i quan va passar la frontera tenia 8 anys i cap afiliació política.
    Gràcies Tamara per aquest post ple de tendresa.

    ResponElimina
  3. Exiliar a gente por ser de algún sitio... no creo.
    Lo fantástico del Estado de Derecho Español (que se puede mejorar bastante) es que se permita manifestar, reivindicar, hablar o hacer encuestas sobre cualquier tema. Yo se mucho de eso, todavia se me mira mal cuando pongo la bandera de España colgada de mi balcón el día 12 de Octubre y eso es intolerable.

    Bonito bolg!

    ResponElimina
  4. Estimat Antoine! És curiós com les persones comencem a entrar a la vida dels demás, a cops de colze, quasi bé, i ens instal·lem en el cor dels altres sense adonar-nos. Això és el que m'ha passat amb tu, ja veus!

    El post de la Tamara està ple de tendresa però el teu comentari encara ho està més.
    Ja puc imaginar-me que un nen de 8 anys (i fins i tot el seu pare) no tingués afiliació política, és clar.
    Però, si ell i la seva familia, van haver de passar la frontera no va ser per que el pare o la mare eren catalans, Antoine, sinó "por rojos" i republicans. No em facis llum de gas que ja saps a què em refereixo.
    No he dubtat, en cap moment, que l'acte va ser maco, emotiu, tendre i totes aquestes emocions de les que estem tan mancats.
    Però a l'esquerra encara ho estem més d'idees, referents, consignes i projectes clars. Cada cop estem més incapacitats per situar-nos en l'espai polític molt més enllà del pessigolleig que ens facin sentir persones o situacions.
    Naveguem. Anem "dando tumbos" com diu el bolero. Power Flower! Totum revolutum! Bocinet d'allò que m'agrada, d'allò que em sembla maco, d'allò que em va bé.
    Malgrat que dreprés hagi algú que tregui la seva bíblia personal i, llavors sí, cremem a la foguera al que ha gosat canviat el més petit accent de lloc.
    No sé. Segurament per mi la política ha estat quelcom més seriós que tot el que s'està donant avui en dia. La política havia de servir per desenvolupar un projecte d'una societat millor. Els que ens emmarquem sota unes sigles (avui la Tamara explicava què era per ella ser d'ICV) no som nosaltres nom i cognom. Per a moltíssimes persones, som la cara d'aquestes sigles, d'aquell projecte, d'aquella gestió. Per això crec que la responsabilitat que tenim és immensa. Quan era regidora, per exemple, la frivolitat que veig en alguns posicionaments no me la podia (ni volia) permetre. Cada passa, cada gest, cada decisió, cada paraula, s'havia de mesurar. Sóc gran i tot això deu estar passdat de moda.
    Perquè els que haurien de ser els meus companys (i companyes) de viatge naveguen entre el "todo vale" i "no passa res"
    Cadascú es fa el seu ideari, el seu model, el seu projecte (si és que el té) i que ningú digui res perquè és un atemptat contra la llibertat indivudial.
    Y así nos va. Amb bones paraules, poti poti d'idees i manca d'estratègia és impossible tirar endavant cap projecte ni canviar res.
    En fi. Tant se val. La desafecció de la ciudadania vers la política cada dia té menys remei perquè el panorama que té davant seu és una nebulosa on és impossible saber qui és qui.
    Tranquils. Pagarem les conseqüències. Tot és questió de temps.
    Ianquilandia, també exportarà el seu moldel d'entendre la política.
    Tamara, tu t'acomiades amb un Namasté, molt espiritual. Jo, com a barriobajera que sóc, m'acomiado amb una frase de l'amiga més amiga de la formiga Piga. "A cascarla!!" jajaja ;-)

    ResponElimina