Ahir, mig en broma, em van dir que era una "ciberplasta, pseudorevolucionària i ecocuentista". Reconec que no em va fer gaire gràcia però, obviament, no podem agradar a tothom. A mida que van passant els anys, si tenim sort, ens anem trobant més còmodes en la nostra pell... cadascú com pot o millor sap. D'altres, mai. No és el meu cas.
Fa uns quants dies vaig escoltar a en Sebastià Serrano a una entrevista a la qual deia que qui inverteix part del seu temps a activitats socials és més feliç. Li dono la raó. A mi, dedicar-me a la política, en els termes tant limitats que ho faig, em fa sentir útil i de retruc feliç. Durant molt temps la única raó que tenia per aixecar-me del llit era passejar les meves gosses, la medicació i el dolor no em permetia fer gaire cosa més... llevat de tancar-me a casa i deixar , poc a poc, de ser jo mateixa. M'estava deixant morir en vida: no podia anar a la Facultat, no podia treballar i ni tan sols vestir-me sola. Com us dic, l'oportunitat que m'han donat a ICV em va fer despertar totes aquelles inquietuds que estaven adormides, tot allò que volia ser es va convertir en una odissea el dia que em van diagnosticar Fibromiàlgia. Poc a poc he aixecat cap, he renunciat a tantes coses en els últims anys que el fet d'haver d'anar a una reunió, manifestació o qualsevol tipus d'acte, si les meves condicions físiques del dia en concret m'ho permeten, em tornen a la vida. Sóc la responsable de Moviments socials al Vallès Oriental, ecocuentista per alguns però orgullosa de ser-ho. Milito al partit que més còmoda em fa trobar amb la meva ideologia, per descomptat que no estic d'acord amb tot el que es fa o es diu però, en la seva globalitat n'estic satisfeta. Estic encantada pel fet que un partit d'esquerres porti la conselleria d'Interior, aquesta va ser la raó principal de la meva adhesió al partit. No em penedeixo, en cap moment ho faré... són moltes les coses que s'han millorat i molta la feina per fer.
Ciberplasta, potser, depèn de qui ho digui. Realment tinc molt temps lliure... hi ha dies que no puc fer res més que estar per casa. Internet i les seves possibilitats ha estat un gran descobriment, una distracció que no requereix cap esforç físic, tot i que hi ha moments que em costa escriure i mantenir-me concentrada, en dies dolents és una via d'escapament del patiment i la solitud. He conegut a grans persones, ara grans amics, que m'han recolzat en tot moment, que m'animen a presentar-me als exàmens, que es preocupen si no en saben res de mi en dies, riuen amb les meves bromes, ploren pel meu dolor.
La revolució que intento fer, en primer terme, és interior. Apendre a viure amb la col.lecció de malalties i intolèrancies que m'ha portat de regal la Fibromiàlgia no és gens fàcil. Incompresa la majoria de vegades, intento créixer com a persona. La col.lectivitat, la revolució global, no és possible si, prèviament, com a individus no som capaços de donar un pas enllà. Així funciona la nostra evolució com a espècie, algú va demostrar que es podien canviar les coses i la resta el va seguir. Per la part que em toca ho estic aconseguint, dia a dia, estic orgullosa de la dona en que m'estic convertint i de tot lo bo que m'arriba per la meva actuació. Pseudorevolucionària, potser, de sofà, portàtil i manteta sobre les cames... però en definitiva, una persona que es preocupa pels mals que estan destruint la nostra societat, la nostra natura i els pocs valor humans, que no morals, que ens queden. Namasté!
Fa uns quants dies vaig escoltar a en Sebastià Serrano a una entrevista a la qual deia que qui inverteix part del seu temps a activitats socials és més feliç. Li dono la raó. A mi, dedicar-me a la política, en els termes tant limitats que ho faig, em fa sentir útil i de retruc feliç. Durant molt temps la única raó que tenia per aixecar-me del llit era passejar les meves gosses, la medicació i el dolor no em permetia fer gaire cosa més... llevat de tancar-me a casa i deixar , poc a poc, de ser jo mateixa. M'estava deixant morir en vida: no podia anar a la Facultat, no podia treballar i ni tan sols vestir-me sola. Com us dic, l'oportunitat que m'han donat a ICV em va fer despertar totes aquelles inquietuds que estaven adormides, tot allò que volia ser es va convertir en una odissea el dia que em van diagnosticar Fibromiàlgia. Poc a poc he aixecat cap, he renunciat a tantes coses en els últims anys que el fet d'haver d'anar a una reunió, manifestació o qualsevol tipus d'acte, si les meves condicions físiques del dia en concret m'ho permeten, em tornen a la vida. Sóc la responsable de Moviments socials al Vallès Oriental, ecocuentista per alguns però orgullosa de ser-ho. Milito al partit que més còmoda em fa trobar amb la meva ideologia, per descomptat que no estic d'acord amb tot el que es fa o es diu però, en la seva globalitat n'estic satisfeta. Estic encantada pel fet que un partit d'esquerres porti la conselleria d'Interior, aquesta va ser la raó principal de la meva adhesió al partit. No em penedeixo, en cap moment ho faré... són moltes les coses que s'han millorat i molta la feina per fer.
Ciberplasta, potser, depèn de qui ho digui. Realment tinc molt temps lliure... hi ha dies que no puc fer res més que estar per casa. Internet i les seves possibilitats ha estat un gran descobriment, una distracció que no requereix cap esforç físic, tot i que hi ha moments que em costa escriure i mantenir-me concentrada, en dies dolents és una via d'escapament del patiment i la solitud. He conegut a grans persones, ara grans amics, que m'han recolzat en tot moment, que m'animen a presentar-me als exàmens, que es preocupen si no en saben res de mi en dies, riuen amb les meves bromes, ploren pel meu dolor.
La revolució que intento fer, en primer terme, és interior. Apendre a viure amb la col.lecció de malalties i intolèrancies que m'ha portat de regal la Fibromiàlgia no és gens fàcil. Incompresa la majoria de vegades, intento créixer com a persona. La col.lectivitat, la revolució global, no és possible si, prèviament, com a individus no som capaços de donar un pas enllà. Així funciona la nostra evolució com a espècie, algú va demostrar que es podien canviar les coses i la resta el va seguir. Per la part que em toca ho estic aconseguint, dia a dia, estic orgullosa de la dona en que m'estic convertint i de tot lo bo que m'arriba per la meva actuació. Pseudorevolucionària, potser, de sofà, portàtil i manteta sobre les cames... però en definitiva, una persona que es preocupa pels mals que estan destruint la nostra societat, la nostra natura i els pocs valor humans, que no morals, que ens queden. Namasté!
hola el meu nom es marius, soc militant de esquerra. jo també vaig tenir una serie de incidents al meu cap o més ben parlat esquizofermia paranoide. caramb, quina revolució¡mémprenyaben, m´insultaben, em faltaben al respecte i jo tenia que callar i com diuen alguns non calo a boca¡ eo porque porque non me da a gana¡no em callo la boca pero perque, perque no em dona la gana¡
ResponEliminaEn tinc molta historia amb tots aquells politics, burocrates, lepaculs i xuclatites que juntament amb la fiscal i la judge em van posar a parir. ho porto bé pero no mágrada que mádministri els cuartos un llaminer, per culpa d' aquests carallot no en se el que es tenir una relaci'o sentimental i seria.
conclusió: no m´agrada.
molt be Tamara, així m'agrada ! sense por ! felicitats per ser com ets
ResponEliminaMe encanta el articulo y más me gusta haber sido el detonante... creo que espolear con los tres adjetivos (en broma total) ha sacado lo bueno de ti.
ResponEliminaEn las revoluciones con mayusculas, las olas son de verdad nada de ciber, ni de pseudo ni de cuento, sigue así, agarra fuerte los remos que nos vamos ha hacer falta todos.
Salut
La vida no s'omple només de coses. Bàsicament s'omple d'emocions compartides, com ara l'amor i l'amistat. Qui no ho vulgui entendre, que el bombin!
ResponEliminaEmocionant la teva declaració d'intencions i de sensacions, realment, el militar en un partit d'esquerres com el nostre, ens porta de ben segur en la majoria dels casos, a no aspirar a cap càrrec ni a cap prebenda; es difícil d'entendre per a molta gent, que precisament el que volen de la política és tot el contrari, per això els molestem en gran manera i som un blanc fàcil pels seus atacs i per les seves desqualificacions, que sempre venen de gent ressentida, que mai faran res i que per a ells les coses ja els hi van bé com estan, i que sempre temen el més petit canvi.
ResponEliminaÀnims i endavant, i continua dient tot el que et sembli, tant les coses bones com les dolentes, que molts ens hi veiem reflectits en les teves sinceres i sabies paraules.
Acabo amb el poema típic i famós de la Mª Mercè Marçal, en la seva època bona companya i amiga i que sempre la tindré en el millor dels records
"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel!".
Salut i sort
Joan M. Ballesté
Gràcies a tots per les vostres paraules, sou la meva empenta. Gràcies a tu, Joan Miquel, per recolzar-me en la distància, gràcies per fer que perdés la por a escriure... un poema preciós, gràcies un altre cop.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSimplement genial, una abraçada!
ResponElimina